Una estona parlant de resiliència

resil1Dimecres dia 6 vam passar una estona amb Mònica Florensa parlant de resiliència, amb una bona participació, com veieu a les fotos perquè el tema és força interessant. D’entre les moltes coses que es van parlar, podríem destacar unes poques. La resiliència és la capacitat d’afrontar l’adversitat sortint-ne enfortit. Es considera que les persones més resilients tenen un major equilibri emocional front a les situacions d’estrès, i suporten millor la pressió. El ser resilient no és quelcom extraordinari: aquesta capacitat resideix en tota persona. La tasca és desenvolupar-ho amb actitud i fermesa.

Promoure unes adequades habilitats, per exemple, en el marc dels contexts socials afavoridors de conductes cooperatives i respectuoses impliquen que el nen/a desenvolupi un adequat creixement psicomaduratiu que l’ajudarà a tenir una millor tolerància a la frustració. No sempre es pot ser el/la millor, així com tampoc no sempre es pot guanyar. Perdre i/o no aconseguir allò com inicialment un/a desitja forma part del creixement natural. Si bé, per part de l’adult referent cal fer un reconeixent positiu respecte a l’esforç realitzat per part del nen/a, és a dir, cobra importància no tant el resultat final com el procés – el camí- realitzat.

resil2Per tot plegat, és bàsic el diàleg i un grau de confiança amb els nostres fills, sols així serem coneixedors de les seves preocupacions i cóm poder ajudar-los. En aquest sentit, no s’ha de menysvalorar per part dels adults els que els infants explícitament puguin expressar-nos; el que per a un adult és quelcom insignificant per un nen/a i/o adolescent pot resultar important i consegüentment, l’angoixa. Sovint protegim els nostres fills per evitar que els hi passi res, en definitiva, perquè no pateixin. Tanmateix, és del tot impossible evitar algues situacions, que la vida per sí mateixa, els generarà frustracions.

Com a pares, com podem fer per acompanyar-los en aquests moments de dificultats? Certament un estil educatiu hiperpaternalista (sobreproteccionista) no els ajudarà, l’extrem contrari basat en un estil tendent a l’autoritat amb imposició de normes on no hi ha cabuda per la comunicació i el diàleg, tampoc.

La resposta no és senzilla i no existeixen fórmules màgiques i miraculoses, però com tot, l’ideal és cercar el punt d’equilibri, en el qual puguem tenir la suficient confiança de parlar amb els nostres fills, cercar alternatives alhora que instaurar unes normes i límits educatius clars i concrets, quan és necessari.

En l’àmbit acadèmic, en concret,  hi ha diferents factors associats als terme de resiliència, entre d’altres, el de promoure la seva autonomia, sociabilitat, creativitat, etc.., però el més important, és tal i com s’ha remarcat amb anterioritat, la valoració del procés més que del resultat final. Cada nen/a és diferent i cal evitar l’etiquetatge innecessari, “és un nen/a mogut”, “és tímid/a”, etc. Aquestes afirmacions són etiquetes que poden resultar perjudicials per l’infant, les quals procedents de múltiples fonts (per part de la pròpia família, pares d’altres alumnes…) impliquen “certa estigmatització”, i poden conduir al fet de què aquell nen/a, adopti cognitivament i conductualment aquell “rol” que se li ha assignat socialment.

El mateix ocorre en el cas dels germans, s’ha d’evitar fer comparacions entre un i altre, especialment respecte a les fites evolutives assolides.

Deixa un comentari