Potser hauríem de repensar els deures

kids-homework-drama-ftr

Estem familiaritzats amb els inconvenients dels deures. Queixes, crits, plors, frustracions, discussions i mal ambient familiar són plats que de tant en tant tots tastem abans de sopar.

Si ho acceptem és perquè pensem que fer deures és bo per als nostres fills, contribueixen a reforçar el seu aprenentatge i els hi ajuden a adquirir hàbits de treball diari. Però surten veus que diuen que això no resulta tan evident.

Alfie Khon, expert nord-americà en educació, al seu llibre El mito de los deberes ha revisat en profunditat els estudis fets als Estats Units que establien que hi ha una relació entre deures i rendiment escolar, per arribar a la conclusió de que la evidència científica a favor del treball a casa per als alumnes de primària és, si més no, molt feble.

Segons aquest autor, la correlació entre deures i rendiment acadèmic que trobaven alguns estudis, en realitat amagava un altre fenomen. És de sobres conegut que el nivell sociocultural de les famílies és el millor predictor del rendiment acadèmic a l’escola. I són precisament els fills de les famílies de nivell sociocultural més alt els que fan més deures, ja sigui per la pressió o per la ajuda dels pares. Per tant, amb deures o sense, aquests nens tindrien igualment un millor rendiment escolar que els altres. En aquest cas, els estudis havien invertit la causalitat, els millors alumnes no ho són perquè fan més deures, sinó que fan més deures precisament perquè són els millors alumnes.

Segons Kohn els autors d’altres estudis a favor dels deures forçaven la interpretació d’uns resultats que no eren definitius, moguts pels seus prejudicis. En realitat les conclusions les havien tret abans de començar l’estudi i una revisió curosa de les dades així ho posava de manifest.

Els deures també poden augmentar les diferencies entre els nens amb famílies que els hi poden ajudar i aquells que no tenen aquesta ajuda. I per aquells alumnes amb dificultats, els deures poden suposar un factor de desmotivació, han d’enfrontar-se a casa amb la mateixa feina que no han estat capaços de completar a classe, per tal de constatar una altra vegada que no els hi surt.

Ja que no queda clar que els deures millorin l’aprenentatge, encara queda l’argument de que ajuden a adquirir hàbits d’estudi. “Si els alumnes han de fer deures a la secundària, potser és bona idea que es vagin acostumant durant la primària”, semblaria un plantejament lògic. És la filosofia que Alfie Kohn anomena BGUTI (Better Get Used To It), que podríem traduir com a QATAM: Quan Abans T’hi Acostumis Millor. Però dins d’aquest plantejament, potser també fóra lògic no estimar tant els nostres fills perquè no serà amor tot allò que trobaran al llarg de la seva vida.

Voldria dir això que als nostres fills els hi hauríem de fer un petit tast de cadascuna de les experiències negatives que s’aniran trobant amb el pas dels anys perquè s’hi acostumessin. L’error està en veure i tractar els nens com a futurs estudiants de secundària o com a adults en miniatura i no com els nens que són en realitat.

Als Estats Units fa anys que s’està donant un procés generalitzat de creixement dels deures, va augmentant progressivament el nombre d’hores que els nens han de dedicar-hi i a la vegada es van introduint a edats cada cop més precoces. Tot plegat dins d’unes polítiques educatives que insisteixen en la retòrica buida de la cultura de l’esforç, les proves de nivell, els rànquings, la competitivitat entre nens i centres i l’elaboració de tot un seguit d’indicadors que al final sempre demostren les bondats de les escoles privades. Un discurs molt semblant al que vivim aquí de qüestionament general dels serveis públics.

6 opiniones en “Potser hauríem de repensar els deures”

  1. Des de la Junta de l’AMPA esperem que la xerrada sigui enriquidora per tothom. Repensar allò que fem sempre serà positiu.

    Montse, també serà molt interessant compartir la teva experiència a Finlàndia.

  2. Amb unes ganes terribles d’escoltar la xerrada! Vaig passar l’any passat a Finlàndia i vaig estar de pràctiques a una escola d’allà. Us puc assegurar que en cap moment vaig veure manar deures a cap nen o nena, excepte quan no acabaven quelcom a classe, i tots i totes estaven encantats d’anar a l’escola, no crec que afectés a la seva educació ni la seva inteligència per a res, sinó tot al contrari. Hauríem de començar a canviar les coses dins de l’aula i posar-nos països com Finlàndia com a mirall, i poc a poc anar copiant estratègies i metodologies. Ells van fer un canvi positiu en l’educació fa quasi 3 dècades en mig d’una crisi horrible, nosaltres també podem ;).

  3. Ja és ben encertat el títol de l’article! Re- pensar els deures! Serà molt interessant escoltar aquest senyor i el que vingui despres… Enhorabona Àlvaro per la feina… I la constància!!

Deixa un comentari