Un article interessant sobre els diferents papers que pares i mares juguen a l’educació dels fills: ¿Es la educación cosa de hombres?
A la vista de l’assistència a algunes reunions, semblaria que supervisar com van els fills a l’escola o a l’institut és feina exclusiva de les mares. L’autor suggereix que segurament els pares tenen coses més importants que fer.
Aquesta actitud s’acaba convertint en una dimissió acadèmica, que fins i tot es pot estendre fins arribar a l’abdicació educativa. Els pares que actuen així se n’obliden de que els fills no només necessiten la seva intervenció en moments de emergència, sinó també la seva presència quotidiana.
Un pare pot detectar que està caient en aquesta actitud quan emet excuses com ara “jo no em puc ocupar d’això perquè tinc molta feina i a més a més la meva dona ho fa molt més bé que jo“. Davant d’aquest raonament, s’hauria de tenir present que ocupar-se del dia a dia dels fills és un esforç amb recompensa, els fills sempre se n’adonen i ho valoren.
Havíem dit que parlaríem dels pares 😉
Què difícil és encaixar totes les obligacions!
Un article molt encertat!!. D’aquest també en podríem dedicar un altre àgora.
Quanta raó hi ha aquí