Una reflexió molt interessant sobre una de les majors dificultats del procés educatiu: fer un pas enrere per tal que els fills vagin assumint les seves responsabilitats: Siete ideas para dejar de ser ‘supermamá’ y seguir siendo mamá.
La supermare actua com si pensés que el seus fills no són capaços d’afrontar la vida sense la seva sobreprotecció. Retarda l’inevitable traspas de poders, per tal de facilitar la vida dels fills sense adonar-se de que això pot comportar un aprenentatge exterior tardà i per tant més dur i complicat.
Òbviament la supermare no retarda el procés de maduració de manera intencionada, només mira de fer allò que és millor per als seus fills, encara que el resultat sigui el contrari. La supermare es veu a sí mateixa com una mare normal que s’esforça al màxim per complir amb les seves obligacions.
Com es pot detectar una supermare que no és conscient del seu problema? Hi ha frases molt reveladores: “Jo és que me l’estimo molt“, “encara és massa jove per espavilar-se tot sol“, “amb mi ho van fer i no m’ha quedat cap trauma“, “ell no ho sap fer, ja n’aprendrà“, “a mi no em costa res fer-s’ho, fins i tot m’agrada“, “acabo abans si ho faig jo que si s’ho explico“, “no em veig amb cor de dir-li que no“, “s’ho faré, però només aquesta vegada…”, “m’agrada estar present a la seva vida“, “ja tindrà temps de fer-ho tot sol“.
Com evitar-ho? L’article dóna unes recomanacions molt encertades, no deixeu de llegir-lo. No hauríem d’oblidar allò de que nadie aprende en cabeza ajena (hi ha una dita semblant en català?).
Un altre dia parlarem dels pares 😉
