Un mare ens fa arribar un article de La Vanguardia molt interessant (gràcies 😉 ). L’adaptació es la paraula clau. Els nostres fills es passen la seva vida acadèmica intentant adaptar-se a les noves situacions que es van trobant. El primer pas moltes vegades és la guarderia, després arriba l’escola, un lloc que als seus ulls ha de semblar gegant, amb companys i adults que no coneixen de res.
Un cop s’han adaptat i es troben com a casa seva, un nou canvi, passen a primària. Comencen els deures, algun examen i mestres diferents per algunes assignatures. Quan ja han assumit el funcionament, un nou canvi, aquesta vegada l’institut, on tot torna a ser nou.
En aquest camí nosaltres som sempre al darrera, amoïnats 🙁 , preguntant-nos si la cosa va bé. Quan són petits acostumem a pensar que si no ploren és que no tenen problemes, però això no sempre ha de ser correcte. Hi ha nens a la guarderia, a l’escola i a l’institut que sembla que no manifesten res, que no es queixen i pot semblar que no es troben malament, quan en realitat necessiten ajut però no el saben demanar. Són els alumnes invisibles.
S’ha de estar molt atent a l’escola i a casa per a detectar símptomes que moltes vegades no són evidents 😮 però que ens diuen que alguna cosa no va bé. Llegiu l’article, és força interessant! 😉
