Extret del Facebook oficial de “Els Pets“
Sobre nens i deures.
Quan tens un nen de vuit anys les proves que la cosa està canviant són múltiples i persistents. Ja no cal fer-li els cordons de les sabates ni ajudar-lo a lligar-se el cinturó de seguretat; el lavabo, aquell lloc on abans era incapaç de sobreviure sense la teva presència, ara és un terreny acotat on ell, amb tota la raó del món, et demana que el deixis fer les seves coses en pau i intimitat. El dia a dia s’entesta a fer-te veure que tot canvia, i si encara no ho veus en tens una prova irrefutable: els deures.
Fins no fa gaire l’escola era un dels motius per celebrar que, com deia el poeta, els temps estaven canviant. Et queia la bava en comprovar que en comptes de memoritzar reis amb noms impossibles ara aprenia a saber per a què serveixen els contenidors de diferents colors.
I llavors, sense previ avís, arriba el curs d’enguany. I amb ell la bombolla docent et peta als morros d’un dia per l’altre. Ara el nen em surt a dos quarts de cinc d’escola arrossegant una maleta farcida fins a rebentar de sumes i restes, i divisions i multiplicacions, i redaccions, i antònims i sinònims, i listenings comprehensions i question marks. Sí, companys, l’escola ha canviat, no cal dir-ho. En la majoria d’aspectes a millor, però hi ha coses que semblen immutables i una és carregar els nens amb deures a granel, no fos cas que quan arribessin a casa tinguessin temps per fer una cosa diferent de la que porten fent tot el sant dia. Ja sé que hi ha pares que si no fos pels deures no sabrien què fan els seus fills a classe, però això, si de cas, és motiu per posar deures als pares que abdiquen de la seva responsabilitat i no pas als nens.
Em sap greu, però trobo que ja passen prou temps davant d’un quadern i una pissarra cada dia. Les poques hores que els queden abans de sopar i dormir se les haurien de passar fent magdalenes o pizza, llegint un còmic o explicant al seu pare amb pèls i senyals el partit de futbol que han fet al pati contra els de tercer B, que, per cert, no saben perdre. Activitats amb les quals, sense voler, repassen matemàtiques, física, lectura o expressió oral. Perquè si no els ventilem una mica acabarem fent que agafin mania a estudiar, o sentint el que em va dir el meu fill ahir, després de mitja hora inacabable de copiar un fragment d’un conte: “Papa, això de l’escola ha de durar gaire?”
Completament d’acord amb l’article. És un tema que crec que hem d’abordar tota la comunitat educativa i començar a engegar un canvi en aquest sentit.
Tampoc no hem d’oblidar allò que podem fer a casa perquè els nostres fills no visquin la situació amb angoixa, avorriment i neguit. Hi ha determinades conductes dels pares, en les que segurament tos caiem de tant en tant, que no fan sinó augmentar la tensió i la negativitat que viu el nen.
Hi havia un experiment en el que un grup de nens havien de fer una feina amb l’ajuda dels pares. A la mitat dels pares se’ls hi va dir que aquella feina era molt important per les notes del fill i l’altra mitat no se’ls hi va dir res. Els fills dels pares que pensaven que allò era molt important van treure pitjors resultats que els fills dels pares que pensaven que allò era una feina normal.
Hem de ser conscients de que els hi transmetem la nostra angoixa i la nostra inseguretat per mirar de evitar-ho.
Realment és un tema que ens fa pensar. Els nens creixen i si el temps que passem amb ells no els disfrutem, es fan grans i aviat, molt abans del que ens pensem, marxaran de casa i ja no els podrem disfrutar.
No cal generar l’engoixa als nens i els pares pels deures no fets. Caldria aconseguir despertar en els nens i nenes l’inquietud per apendre per poder millorar i no pas l’obligació d’estudiar per aprovar. Però, com es fa?
Com en el darrer article sobre els deures estic COMPLETAMENT DACROD, haurem de seguir pensant que podem fer per mirar de corregir aquesta situació. Com a professor veig massa nens avorrits de l’escola, i aquest és sense cap dubte un del motius de l’elevat l’index de fracàs escolar al nostre país.